Preservar la sanitat vegetal per assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible

Escric aquestes ratlles després d’haver llegit el passat 22 d’abril al diari La Mañana un article d’opinió de l’escriptor i ecologista, David Colell. La meva voluntat no és replicar, ni molt menys entrar en una confrontació dialèctica. No vull dir que tot el que hi consta sigui literalment mentida, però és cert que s’hi exposen algunes opinions objectivament discutibles, es diuen altres veritats a mitges i també algunes incorreccions. Però el que realment em mou a escriure és la necessitat de fer més visible la gran feina que fa tot el sector agrari a Catalunya i, a la Unió Europea, que contrasta amb la imatge d’escenari dantesc i de descontrol que s’exposa en l’article.

"La salut de les plantes és un element clau per assolir la fam zero, un dels ODS. I les plagues i malalties de les plantes són una de les causes principals de pèrdua de biodiversitat. Això no ho dic jo, sinó la FAO."

La salut de les plantes és un element clau per assolir la fam zero, un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. I les plagues i malalties de les plantes són una de les causes principals de pèrdua de biodiversitat. Això no ho dic jo, sinó la FAO, organització depenent de les Nacions Unides, en el marc de l’any internacional de la sanitat vegetal al 2020. Per tant, per a gestionar aquesta sanitat vegetal puc intentar creuar els dits, resar un parenostre... però en moltes ocasions em veuré obligat a fer ús –en darrera instància- de productes fitosanitaris.

Els fitosanitaris contenen substàncies actives amb capacitat per protegir les plantes i els seus fruits, influenciar-ne el procés de creixement, preservar-ne les qualitats, aturar o evitar la proliferació d’altres éssers vius. Els principals usos en agricultura d’aquests productes són evitar plagues, prevenir i curar malalties de les plantes i protegir els cultius d’amenaces.

En definitiva, podrien considerar-se com l’equivalent dels medicaments que prenem els éssers humans quan hem de prevenir o tractar alguna malaltia. Tot això tampoc ho dic jo ni el Departament d’Agricultura, sinó l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària en un document públic, de 2018. I aquests productes –no cal oblidar-ho-, s’empren tant en l’agricultura convencional com en l’ecològica.

Com a agricultor no en puc fer ús si no he rebut prèviament una formació a nivell professional. I aquesta formació m’ha ensenyat a utilitzar-los correctament i ser conscient dels riscos que tenen. I fruit d’aquesta consciència soc el primer interessat en no usar fitosanitaris si no és imprescindible i, si els he d’utilitzar, triar els menys perillosos –no cal oblidar que soc jo el primer que m’hi exposo- ja que no tinc cap interès de malmetre l’entorn en què visc i que és la matriu de la meva explotació agrària. També he de registrar tots els tractaments que faig, hi ha una traçabilitat de la cadena de distribució de fitosanitaris, els equips d’aplicació són revisats regularment, des de 2014 tinc l’obligació legal de portar a terme la gestió integrada de plagues i la meva explotació està sotmesa a inspeccions per a controlar-ho.

Els fitosanitaris no són l’únic instrument per a la gestió de la sanitat dels cultius. Podríem dir que són el darrer. L’últim que emprem després de que els agricultors haguem dut a terme mesures per minimitzar i prevenir les plagues i malalties i que, amb el suport de personal tècnic de camp, n’haguem seguit l’evolució i detectem que se supera un llindar d’intervenció. Per tant, fa moltes dècades que al camp –amb l’esforç de molts professionals i molta innovació- s’han deixat de fer tractaments massius i indiscriminats i hi ha una reducció de l’ús i, sobretot, del risc d’aquests fitosanitaris. I hi ha dades públiques que així ho avalen: l’indicador europeu harmonitzat de risc en l’ús de fitosanitaris per a Espanya s’ha reduït un 44% durant el període 2011 a 2018.

Tornant per segon cop al símil dels medicaments, si tinc mal de cap el meu metge analitzarà el motiu i, si és el cas, em receptarà un remei. Un remei, que les autoritats han reconegut com a segur i eficaç. El mateix passa en la salut de les plantes.

A nivell europeu, especialment des de fa uns 30 anys, i cada cop d’una manera més accentuada, els criteris per a admetre una substància com a fitosanitari són més estrictes buscant la seguretat de l’aplicador, el consumidor i l’entorn. L’any 1993 hi havia unes 1.000 matèries actives i d’aquestes tan sols, aproximadament, 1 de cada 4 van superar els filtres. Les xifres donen una visió del canvi rellevant que s’ha experimentat darrerament. I en l’actualitat, per tant, no només els fitosanitaris que han superat totes les exigències són menys sinó que aquests són més selectius per combatre la plaga o malaltia, s’empren en dosis més baixes i tenen perfils toxicològics més favorables.

És la seguretat que hem volgut assolir com a ciutadans europeus, com a societat, i que garanteix un model d’agricultura sostenible, possiblement la més respectuosa del món. Això fa que els aliments que oferim a la nostra ciutadania siguin els més segurs.

Risc zero no existeix en cap matèria. Ni en els fitosanitaris ni en els medicaments ni en les vacunes –i mostres evidents d’aquest fet n’hem vist recentment fruit de la COVID-19. I això no impedeix, per exemple, que es continuïn vacunant milions de persones ni m’imagino que l’autor de l’article abans referenciat sigui –tot i els riscos- un promotor de la no-vacunació en la nostra societat.

Des de les cooperatives agràries, en particular, sempre hem tingut clara la voluntat d’oferir aliments sans, per a la qual cosa hem treballat des de molt abans que fos obligatori en implantar les pràctiques més respectuoses de cultiu en benefici de tots. I el conjunt del sector s’ha implicat en aquesta línia, de manera que haguem fet passos importants. Per exemple, Catalunya ja compta amb un 33% de la superfície de vinya en agricultura ecològica. Aquesta realitat, segurament creixent, l’ha permès la tecnologia que encara no està prou desenvolupada en altres cultius. Però en absolut hem de concloure que altres sistemes productius, com la producció integrada i l’agricultura convencional, no siguin saludables ni segurs, si no tot el contrari.

I en un futur immediat tenim nous reptes, conseqüència de l’estratègia europea “Del camp a la Taula” i de la nova Política Agrària Comunitària, que de ben segur comportaran un nou impuls en la direcció d’una major sostenibilitat, sempre amb un esforç important per part del sector agrari.