"Amb una taronja, també estem triant quin país volem"

La campanya citrícola es troba a les acaballes, i finalitzarà amb un increment del volum de consum de l’ultima varietat, Valencia-late, i una lleugera milloria dels preus. Malgrat tot, aquesta ha estat, sens dubte, la pitjor campanya dels últims 20 anys.

Ara hem de reflexionar per a veure què ha motivat aquest daltabaix, canviar estratègies i millorar els nostres processos a fi d’evitar, en la mesura del possible, una repetició d’aquesta situació.

El primer factor que ha portat a la caiguda del mercat és la sobreoferta provocada per l’increment de la producció europea –especialment, per l’increment de producció espanyola- junt amb un augment de l’entrada de cítrics procedents de països tercers com Sudàfrica, Turquia i Egipte. A més, ha coincidit una disminució del consum per l’hivern càlid que hem patit i la competència de productes alternatius com pomes i fruites tropicals.

Aquesta situació de mercat ha estat aprofitada per l’oligopoli de la distribució alimentària europea per a imposar preus a pèrdues per als productors. Pocs compradors i molta oferta donen lloc a un mercat imperfecte que, malauradament, no podem revertir perquè els mercats alternatius –com els Estats Units i la Xina- ens imposen uns protocols d’exportació que, a la pràctica, fan que ens resulti impossible comercialitzar-hi.

Arribats en aquest punt, als operadors del sector productor, cooperatives i comerç no ens queda altra opció que reinventar-nos: millorar varietats, explorar canals comercials, crear marques, indicacions geogràfiques i segells de qualitat que ens diferenciïn i aportin valor al nostre producte, apostar pel producte ecològic o de residu zero...

Però tampoc hem de ser tan ingenus per a pensar que nosaltres sols podrem canviar les dinàmiques del mercat.

Europa ens imposa polítiques mediambientals i de seguretat alimentària coherents amb els valors socials, alhora que utilitza l’alimentació com a moneda de canvi en els acords internacionals i permet que la cadena alimentària trituri el sector primari.

Europa demana -i ens imposa- polítiques mediambientals, de seguretat alimentària i benestar social coherents amb la societat que volem crear, però, contradictòriament, també obre el nostre mercat a països tercers per fomentar el seu creixement, negocia acords de comerç internacional on intercanvia indústria per alimentació (actualment tenim el tractat del Mercosur damunt la taula) i permet que la cadena alimentària trituri el sector primari per a mantenir l’IPC i els seus beneficis.

Si realment els polítics europeus defensen la cohesió social, l’equilibri territorial i la lluita contra el canvi climàtic, no haurien d’utilitzar el sector primari com a moneda de canvi.

Volem poder vendre el que produïm per a ocupar i crear valor al territori. Per evitar el despoblament i fer del sector agroindustrial una eina en la lluita contra el canvi climàtic, necessitem polítiques que defensin el nostre mercat, que garanteixin la seguretat alimentària, que impedeixin l’entrada de noves plagues al territori.

Tenim molt de treball per davant... i un factor clau: conscienciar la societat que en comprar una taronja, una clementina, una poma... també s’està triant quin és el país que volem.

El territori es construeix mitjançant moltes petites decisions i, en això, el consumidor hi té molt a dir.